Montseny, duríssim!

Era la meva primera marató i va ser el primer cop que abandono una cursa. Com vaig dir en la primera entrada d'aquest bloc, sempre hi ha una primera vegada per tot, o dues com va ser en aquest cas.

Quan et diuen Marató del Montseny, te'n fas una idea del que et pots trobar, quan a més del recorregut hi ha 5.200m de desnivell acumulat, entens que no serà un camí fàcil, però quan la previsió del temps és de pluja i fred o ets un boig o vas preparat. Jo no estic boixa, però tampoc anava preparada pel que em trobaria, així que diré que vaig ser molt ignorant. Bé parlaré en plural perquè vam ser la Judit i jo. Les fresquestes de la cursa!" va dir el Juli en un comentari al facebook i és que cap de les dues anàvem abrigades, fins i tot jo portava una samarreta de tirants per si tenia calor. uff! què felicitat!

Vam arribar a un quart de vuit. Teniem temps de sobres per fer els últims preparatius abans d'anar a la zona de sortida, així que anem al pavelló. Ens col·loquem els dorsals i veient com plovia decidint portar els tallavents i dues samarretes de màniga llarga a la motxilla per si de cas, ai, incautes!

En sortir ens trobem al Toni i el Jose, si algú va llegir la crònica de la mitja del Congost són amb els que hi vaig anar. El Toni està preocupat perquè ha vingut amb les sabatilles de fer ruta, les de muntanya s'ha quedat al lavabo de casa seva. Cobardes!! no està preocupat per si farà una bona cursa, està preocupat per si rellisca i no la pot acabar. Ja us avanço que la va acabar, en 5:59h i va quedar en el lloc 100 de la general. El Jose no va tenir tanta sort, a Sant Marçal el van haver d'atendre amb símptomes d'hipotèrmia.

A la sortida ens trobem amb el Juli, no sé com m'ho faig però des de que ens van conèixer a la Puigdefrou Exhaust ens trobem en totes les curses en que coincidim, clar que a la sortida és fàcil coincidir, jeje.
Són les vuit, petardazo! i sortida. Comencem a córrer pels pocs carrers que ens separem del Parc del Montseny i per començar bé la cursa travessem un pont que tal i com baixava el riu està ple d'aigua. Ara sí que es pot dir que la cosa s'anima. 

Els primers quilòmetres són de pujada, no hi ha massa desnivell però es constant. Estic contenta, porto un bon ritme i aconsegueixo fer els primers quilòmetres sense parar. Una miqueta abans del primer avituallament, quilòmetre 4, la J i jo decidim alternar 30'' caminant cada 5' aprox. queda molta cursa!!

Després del primer avituallament comença una pujada més heavy, uns 400m en poc més de 3km. pràcticament els van fer caminant. Arribem al segon avituallament, una mica mullades però amb bones sensacions. Mengem una mica i bevem aigua i coca cola, fins i tot ens fem unes fotos amb unes noies que són de Castellón. A partir d'aquí comença un tros bastant pla. Més o menys ens trobem a uns 800m i aquesta alçada es manté fins arribar a Sant Bernat, primer punt de control. Havíem d'arribar allà en 3hores màxim i nosaltres ho van fer en 2:20h. Mengem i bevem amb calma, portem 16km i encara no tenim sensació de cansament, al contrari estem molt motivades i satisfetes pel recorregut fet. Ara començava la primera pujada forta, Matagalls, així que li vaig dir a la Judit que baixes el ritme i la veritat es que em va fer cas.

A mida que anàvem pujant hi havia més boira, més humitat i tenia més fred. La J estava estupenda, pujava molt més ràpid que jo i de tant en tant es parava a esperar-me. Jo preferia anar a un ritme més lent així que li vaig dir que anés tirant. 

Es curiós com vaig canviar de paer en poc més d'una hora. Quan et trobes sola pujant per un camí del que només pots veure el que hi ha a cinc metres, mullada fins les calces i amb una sensació de fred sota 0º et qüestiones moltes coses. La primera que cony fas allà? la segona és una lluita entre els motius per abandonar en el pròxim avituallament i els de acabar-la costi el que costi. La tercera per què he baixat el ritme i no estic amb la Judit com havíem dit?. La quarta ni la recordo. El que estava clar és que no estava gaudint de la cursa i a cada pas res tenia cap sentit.

Per si no teniem suficient emoció, en arribar a dalt del Matagalls les gotes d'aigua estaven congelades i es clavaven com agulles a la cara, el vent es va encarregat de fer-ho possible. No es veia una merda i això dificultava seguir el camí, perquè algunes de les cintes que marcaven el recorregut havien desaparegut. Allà dalt la temperatura era de 2º, però la sensació tèrmica era de -5º

La J m'estava esperant al avituallament, no vaig ser capaç d'agafar l'ampolla d'aigua que em oferien. "Anem Judit, sortim d'aquí que estic congelada" Van començar a baixar, pròxima parada Sant Marçal i molt havia de canviar el meu estat d'ànim, perquè ja havia decidit que abandonava. Ara només li havia de dir a la Judit, uff!

La baixada a Sant Marçal va ser trepitjant constantment l'aigua que baixava de dalt i controlant molt de no ensopegar amb alguna pedra o branca que quedaven sota les fulles dels arbres. He de dir que el bosc estava molt maco, el terra era una catifa de colors daurats, vermells i marrons, llàstima de pluja!

Per fi van arribar a Sant Marçal,  era el km 25 de la cursa i vam arribar en poc més de quatre hores,  la veritat és que no està pas malament, però ja li havia dit a la J. que volia abandonar. 

Quina va ser la nostra sorpresa quan a l' avituallament ens diuen que s'ha anul·lat i que hem de fer un camí alternatiu d'uns 14 kms, per arribar a Sant Esteve. Fem un balanç de la nostra situació, està plovent i decidim anar a l'església a canviar-nos la samarreta. Allà trobem una parella, el Jordi i l' Esther. Estan esperant que vingui algú a recollir-los i ens ofereixen de baixar amb ells, la J accepta i jo em sento molt contenta perquè ja no haig de decidir res.

Quan arribem a Sant Esteve ens assabentem que no s'havia anul·lat, més aviat es va modificar el recorregut perquè la zona de les Agudes no era segura. Es a dir els 14 kms alternatius ens portaven a meta hi comptaven. Jo no em vaig enfadar perquè ja havia abandonat abans d'arribar a Sant Marçal, però entenc que la J. ho fes, si ens havien dit que s'havia anul·lat, no tenia sentit continuar patint durant 14 kms més, oi?

Sigui com sigui no diré que la faré l'any vinent, perquè sincerament no sé "ande andaré" ni què estaré fent, però sí diré que 42 kms en muntanya són unes quantes hores i si hi ha previsió de pluges encara pitjor. Així que no "hay mal que por bien no venga" he aprés la lliçó, i encara que no l'he acabada estic satisfeta del que vaig fer, no m'he penedit en cap moment de triar l'opció d'abandonar perquè va ser una retirada a temps i això per mi, va ser una Victoria.

Salut, muntanya i per descomptat, sex&beers

Tot es veu venir?

El diumenge 28 vaig sortir a córrer. No és cap novetat tenint en compte que ho faig sovint, però era la primera vegada després de les vacances i no va ser una sortida.... diguem "normal".

Per començar l'hora, eren les 23:39h. això ja no era normal. Van sopar a Piera, perquè havien de deixar els nens amb els avis. A les 23:13h entraven al pàrquing i encara m'havia de canviar de roba. Exactament eren 23:39h quan trepitjava de nou el carrer.

Com ja he dit abans era la primera vegada que sortia a córrer després de tornar de vacances, així que no tenia cap intenció de fer un bon temps ni de córrer una distància més llarga o més dura. Simplement volia sortir a córrer per no pensar i......... vaig fer tot el contrari.

Encenc el MP3. Sona  Sorry de Madonna, perfecte! vaig pensar.  Poso en marxa el cron i començo a moure'm.

Davant de casa hi ha una carretera, però en aquella hora no passa casi ningú. Travesso  el túnel subterrani que em separa o ens uneix del centre de Cerdanyola i enfilo el carrer Adam i Eva, (un nom també molt adient a tot el que s'estava coent al meu cap). 600m més enllà giro a l'esquerra, pel carrer de la Judit. Passo per davant de casa seva. Avui no hi haurà foto, vaig pensar i continuo fins arribar al final per girar a la dreta i travessar el pont del riu, si es pot dir riu!, que hi ha a Cerdanyola. 

En trobo a Santa Anna, per l'hora que és podria haver girat cap a l'esquerra i fer un recorregut urbà, però continuo per la dreta direcció UAB, així que faré el mateix recorregut que faig quan surto amb la Judit.

Qualsevol que em veiés podria pensar que estava escoltant música, però la veritat és que no recordo què sonava en aquell moment. Veiem, en què estava pensant? ah, sí! Família, estudis, vacances, amics,..... Els amics! 

Aquell dia una de les meves millors amigues, i no és que tingui moltes, em diu que te una crisis de parella i que ho està passant malament. Fins aquí no és estrany la veritat perquè últimament hi han més separats al grup que parelles. El que jo no sabia és que jo també tenia una crisis. Era en això en el que estava pensant.

Després de passar uns dies de vacances en la família, estar super bé, muy agustito!! relaxats, contents, feliços? quan li dic al meu home que la meva amiga està de crisis en contesta; "se veia venir" i continua dient que ell no sabia si serien ells abans que nosaltres o nosaltres abans que ells. Pa darle dos tortas i quedarte tan pancha!!

En fi, que sí, que les coses es veuen venir però jo no m'havia adonat fins aquell moment i que hace la menda lerenda?  sortir a córrer. Córrer pa qué? si ara tengo que volver!! 

Doncs vale, que cuando el riu suena, agua lleva! i si les coses es veuen venir..... pon las tuyas a remojar! o algo así.

Salut, quilòmetres, sex&beers!

Cursa de la Campana i ja són 10!!

Doncs sí, ja van 10 les curses en les que he participat des de que vaig començar a córrer allà pel mes de gener, d'aquest any, eh? que qualsevol es pot pensar que porto anys i anys i més anys corrent. jeje. 

Doncs això un total de 126,2 km. repartits en 4 curses de ruta i 6 de muntanya. Però això no és tot, perquè podria dir que he fet ....atenció senyors trompetes i tambors, trtrtrtr.........el meu primer 8 mil!!! Sí heu llegit bé, la suma de les curses de muntanya fan una miqueta més de 8.000 m. jeje. 

D'acord està bé, ja sé que vostè estimadíssim lector ha fet molt més que això.............i què? que no puc celebrar el meu primer 8 mil? i ja aviso que no serà últim, doncs ara parlem de Vacarisses.

La cursa de la Campana ha estat per mi difícil, jajaja com totes!! He de dir que he fet altres amb un desnivell més complicat i me n'he sortit millor, però en aquesta hi havien més quilòmetres de pista i jo, encara, no tinc resistència per pujar corrent, ho reconec, em canso. 

No sabria explicar ben bé perquè, però quan puc veure el que hi al davant es com si no em motivés continuar corrent i com estic cansada paro i ja està. 

Quan pujo pels corriols és diferent, tinc la necessitat de continuar pujant per arribar al que sigui que hi ha a dalt de tot. Què chorrada! oi? dons això és el que m'agrada, pujar a dalt de tot. Què si em canso?? i tant, molt! les cames em fan mal i els músculs del cul em parlen, però jo no paro. No penseu que pujo corrent eh? pujo caminant, a un bon ritme però caminat. No sé,   hi ha algú que les faci senceres corrent?

Bé doncs la meva sorpresa en Vacarisses va ser que aquesta cursa de muntanya no va començar en pujada, tot el contrari van començar baixant uns 4 quilòmetres més o menys. Aquí direu que perquè no vaig aprofitar, oi? doncs la veritat em feia por. Baixar per una pista de sorra corrent és molt perillós. 

La Judit, la meva companya de patiment, va sortir com una bala. Jo vaig pensar d'aprofitar la baixada per enxampar-la, però era lògic que ella també aprofités la baixada per fer menys temps, així que ho vaig deixar córrer. 

Després del primer avituallament, quilòmetre 5, vaig marcar un ritme lent però constant. Anava amb un grupet d'uns deu corredors més o menys. Van arribar junts a dalt de tot, quilòmetre 10. El rellotge marcava 1:14h uff massa temps. Ara tocava baixar i no és per res però baixar, quan són corriols, baixo com les cabres, així que vaig començar a demanar pas i avançar corredors només em van avançar un parell quan ja eren abaix de tot. Ara el que volia era arribar a meta en condicions, perquè si van sortir baixant arribaven pujant. Vaig agafar aire i cames ajudeu-me! 

Portava 1:44h, ja estava trepitjant asfalt. Una pujada aquí una altre més enllà i de cop gent al carrer animant, això s'agraeix molt. Anaven dos corredors davant meu però va ser el meu nom el que van dir quan estava a dos metres de la meta. Penso que és la primera vegada que ho diuen, espero que no sigui l'última i no és afany de protagonisme o potser sí. Sé que  1:49h no és per llançar coets, però una cerveseta ben fresqueta no me la treia ningú.

Propera parada........Terrassa. ptons

el Tse, Increible!!

No les tenia totes amb mi, així que m'ho he pres amb calma. He anat recordant el perfil mentre pujàvem i encara que he sortit acompanyada de acdc, com vaig dir, després del primer avituallament he desconnectat la música, m'he deixat portar pels colors, els olors, i els sons de la natura. El resultat, 27 km en 4h, crec que ha sigut la cursa de muntanya que més he gaudit. Anem a pams.

Surto de casa a 2 quarts de set, un altre cop he de posar benzina, ainss! Aprofito per buscar la bossa dels cd's que els meus fills tenien enrrere, sincerament no em motivava molt arribar a Sant Esteve escoltant Estopa, res en contra, eh? 
Entro en l'autopista, hacia el infierno, jeje, direcció nord-est de la comarca del Vallès oriental.  

Arribo a 7:32h, aparco tranquil·lament i em relaxo una miqueta en el cotxe abans de sortir. Ja es veu gent, i poc a poc el pàrquing comença a omplir-se. He vist un cotxe que penso que és el del Toni, havia quedat amb ell amb 2 quarts més o menys, ja són 35'. Baixo i camino cap el cotxe, efectivament, és el Toni i ja te el dorsal. " Conxita!! cuando has llegado?" dos petons.

Com queda més d'una hora, anem a buscar el meu dorsal i a fer un cafè. En la cafeteria em trobo al Juli, un dels organitzadors de la Puigdefrou Exahust, una màquina de fer quilòmetres per muntanya. Ens saludem i parlem una miqueta. Per cert Juli, estàs guapíssim, jeje.

Després del cafè anem al cotxe, el Toni s'ha de canviar. Em dona un gel per les cames i quan me l'estic posant tinc la sensació de que m'estic dopant, el Toni  se parte el culo!! També em dona un gel energètic, però porto un que m'ha donat la Judit. Falta mitja hora, així que anem a deixar les bosses al guarda-roba.

De camí a la sortida em trobo al Santi? amb la serva dona i la filla. El Santi es un noi del Club d'atletisme de Cerdanyola, la Judit ja m'havia dit que venia per això no va ser cap sorpresa. El que no m'esperava era que em trobaria de front amb la Olga Manko, una dona que ha participat en les tres curses de la Compa Montseny. Ens saludem i comencem a parlar com si ens coneguérem de fa temps. L'Olga només fa curses de muntanya de llarg recorregut. Porta dos anys corrent, però només un participant en curses, diu que li donen molt respecte i em dona l'enhorabona per la meva valentia. Jo ara penso que he començat les curses per la teulada.

A punt de donar el tret de sortida  tinc la intenció d'anar enrere, però l'Olga em diu que no, que ja m'avançaran. I ja em veieu a mi a la sortida envoltada de la crem de la crem, cames ajudeu-me!!

Chupinazo i sortida. Als auriculars sona ACDC "Highway to hell" i a mida que van sonant les cançons van caient els quilòmetres. Em trobo bé,  animada i penso que els primers set quilòmetres els puc fer sense cap dificultat. Arribo al primer avituallament, dos gots de coca-cola i un grill de taronja. Ara comença un tram bastant dur, pràcticament 600m en menys de 5 km. respiro i com no sóc superwoman les pujades las faig caminant i els trossos de pista corrent, però sense matar-me. No recordo quant vaig trigar a arribar a dalt de tot, però en el moment que van dir, "ànim que ara es baixada", no m'ho vaig pensar gaire. 

Sorto del bosc i començo a trepitjar asfalt, als pocs metres hi ha un avituallament, "molt bé, mol bé, us falten 5 km" Pregunto l'hora i quasi  començo a saltar quan em diuen que són les 12:03h, no m'ho podia creure havia fet 21 km en 3h, el que no sabia és que trigaria una hora en fer els 5km que em separen de la meta, mortals!

Arribo al Castell de Montclús sola, en la baixada em trobo dos voluntaris per indicar el camí. m'informen que falten 3 km. però les cames ja no volen córrer més i com vaig dir que m'ho prendria amb calma, ja em veieu caminant per una pista que fa baixada!!. 

Sento com s'acosta un corredor, és una noia, ens saludem i em passa. Mentre la veig allunyar-se penso, "seré tonta, sólo 3 km! vaig corrent fins a col·locar-me al seu costat. "et molesta si faig el que falta amb tu". "ningún problema, soy Arancha de Zaragoza", "jo Conchy de Barcelona". I com som dues dones, la van fer petar fins arribar a meta. Una forta abraçada i ens acomiadem desitjant retrobar-nos en alguna altre cursa. Gràcies Arancha! 

L'Arantxa i jo 

Per acabar dir que l'any pròxim, si no passa res, hi tornaré i que el meu propòsit no serà guanyar cap, sóc realista, però sí que intentaré baixar el temps, 30' potser és massa, ja ho veurem! mentre arriba i no....

sex&beers, forever!!

Tse, amb calma!!

No sempre podem estar per damunt dels núvols i tocar de peus a terra.

Demà farè la Trail de Sant. Esteve, (Tse) tercera i última cursa de la copamontsenyguilleries, i sé que no estic preparada, de fet només m'he preparat dues curses; una va ser la de muntanya de Terrassa (10km) i l'altra, com no, la causant de que jo ara estigui corrent, la Vall del Congost (21km). Sigui com sigui, demà m'ho prendré amb calma, començaré al meu ritme, que és suau però constant i evitaré sortir dels primers perquè no vull destorbar als corredors que sí van a corre i a competir.

Potser tu, que estàs llegint això pensis que, no te sentit fer una cursa amb calma, i segurament tens raó. Podria anar qualsevol dia a fer una caminada i fer-la sense la pressió del temps, gaudir del paisatge, del silenci, de la natura, però segurament no faria aquestes rutes i què carai! per què no es pot participar en una cursa sense tenir en el cap fer un bon temps? Estic convençuda que faré una millor cursa sense la pressió d'haver de fer-ho, no sé si m'explico.

Com he dit abans la Tse, és la tercera de la Copamontseny. He participat en les altres dues i no sabria dir quines de les dues em va fer suar més. Segurament la Vall de Congost, més que res per la distància, però haig de dir que la de puigdefroud "Exahust" amb només 13,500km no va ser un camí de roses. Tinc molt bon record de les dues i de segur que les tornaria a fer.

De la Tse, he memoritzat el recorregut i no sé si he fet bé. De totes formes ara ja no me'l puc treure del cap. Sortirem a 233 m. i durant els primers 7 quilòmetres ens mantindrem per sota dels 400 m. És a partir del quilòmetre 7 que la cosa comença a pujar i força. Si no m'he equivocat en 3,5 km. pujarem 600 m. això vol dir un desnivell del 21%, cames ajudeu-me!!. Després tindrem una petita baixada de 60 m., que ens hauria de servir per agafar aire, perquè a continuació farem el cim. En 700 m. pujarem uns 170 m. un desnivell del 24%. Per mi arribar aquí és el moment més especial de la cursa. Des d'un punt de vista esportiu significa que he arribat a dalt, però des de una visió més personal és com una bona sessió de sexe, no calen més explicacions, oi?  A dalt ens trobem al quilòmetre 11,600, més o menys, així que comença el descens, i quina baixada!! gairebé 10 km, fins arribar al quilòmetre 22. Si arribo aquí, em separaran de la meta 5 km. amb un desnivell de 150 m. Després estiraments, botifarra, dutxa i me'n duré cap a casa un total de 27 km. i 3.052 m. acumulats. Ja ho veurem!

Demà quan facin el tret de sortida em col·locaré els auriculars i començaré els primers metres amb Bon Scott. En el meu particular camí al l'infern pensaré en tu, estimat lector anònim. Tot el que faci demà t'ho dedicaré, perquè del contrari no tindria sentit continuant  escrivint en aquest bloc, prendre les coses amb calma i continuant gaudir mentre vivim, de les coses que ens agraden, així que...
sex&beers, forever!

Reflexions

No vull tenir l'obligació d'escriure en aquest bloc, i molt menys que el fet de fer-ho es converteixi en una obligació. 
M'agrada escriure, però ho faig millor quan tinc la necessitat d'explicar alguna cosa. 

Vaig fer aquest bloc amb la finalitat de compartir les meves experiències amb aquesta nova afició que és la de sortir a córrer. Però últimament no em ve de gust explicar res. Porto una estona decidint si fer una crònica de la cursa de Collserola o una prèvia del Trail de St. Esteve i res, no tinc res a dir. 

Així que si algú està llegint això, que  pensi el que vulgui, potser encertarà. 

Els 10 de l'Hospitalet superats i baixant!

Estava motivada i amb ganes de baixar dels 50' i com anava amb la Judit, una de les companyes de patiment, vaig pensar que no seria difícil.

Després de fer uns quants estiraments ens van dirigir a la zona de sortida, estava a petar! jo continuava caminant pensant que aniríem més enrere, però la Judit no va pensar el mateix i va saltar la tanca, a continuació el Fran i després jo, uff! em vaig començar a posar nerviosa i em va venir al cap una dita molt bona que diu "La tonteria se pone delante para ser vista, la inteligencia detrás para ver". Jo havia d'estar enrere, no perquè sigui més intel·ligent sinó perquè no estic preparada per sortir entre els primers. Li ho vaig comentar a la Judit i em va dir "hay mucha gente, mejor salir de los primeros,  vamos a un ritmo más fuerte unos cuantos kilometros y luego aflojamos" per què? li vaig comentar, ara ja començava a suar!

Van donar el tret de sortida, el Fran als pocs segons va desaparèixer, jo em vaig col·locar darrera de la Judit perquè no volia córrer més del compte, però a mida que m'anaven avançant altres corredors em resultava més difícil distingir-la, així que no em va quedar més remei que apretar i col·locar-me al seu costat. No havien fet dos quilòmetres i ja estava cansada, va ser el primer cop que vaig pensar en fer només els cinc km. Ja he dit alguna vegada que per mi els cinc primers quilòmetres son mortals, oi? doncs aquests em van costar molt.

De mica en mica van començar a baixar el ritme cosa que vaig agrair però encara no acabava de trobar-me còmoda i a més, la meva motivació havia caigut en picat i estava aferrant-se als cordons de les meves sabatilles per no morir "sin pena ni gloria".

Quan començàrem a enfilar el carrer que ens portava a la meta els corredors van començar a córrer més de pressa, eren els que feien la cursa dels cinc quilòmetres i vaig pensar de nou en deixar-ho aquí. Llavors la Judith em va dir "mira!" a l'esquerra meva es podia veure el gruix de corredors que anaven darrera nostre, era  impressionant! Això em va donar ànims i vaig pensar que havia de fer els 10 km. La meva motivació va seure còmodament entre els cordons de les meves sabatilles. El crono marcava 25' en passar sota l'arc, no anàvem tant malament! jeje. 

Als deu metres d'haver passat la meta hi havia un avituallament d'aigua. No vaig para, hi havia molta gent. La Judith sí, i al col·locar-se de nou al costat meu em va llançar aigua a la cara, deia que estava molt vermella, vaig agafar l'ampolla i me la vaig llançar per sobre, em va anar molt bé!

En la segona volta, com ja saps el recorregut i més o menys el que queda, m'ho vaig prendre xino xano, però la capulla de la Judit no afluixava, estava forta la tia! qualsevol diria que feia unes setmanes no podia caminar perquè tenia ciàtica. Al quilòmetre vuit va apretar més el ritme però jo ja no la podia seguir, així que vaig afluixar. Feia molt que havia perdut l'esperança de baixar dels 50' i ara la meva prioritat era més acabar que no fer un bon temps.

De nou començàrem a enfilar el carrer de la meta, i de nou la gent va començar a córrer més de pressa i jo, quasi sense voler, vaig fer el mateix. Llavors vaig recordar del que em va dir un amic no fa gaire, en referent a això de fer un bon temps. Deia que baixar dos o tres minuts per a molts era un repte. Així que vaig pensar que potser era el que em tocava fer en aquesta cursa. No sé d'on vaig treure forces però anava més ràpida, fins i tot em vaig permetre el gust d'avançar uns quants que anaven per davant meu. Resultat, 51,37 molt millor del que vaig fer a Lleida, 56,43 per tant nova marca personal en 10 km. ruta i em sento molt satisfeta. 

Ah! la Judit 51,09, per poc no l'enxampo!

Propera parada, Collserola. Aupa!

El meu primer dorsal amb xip i jo sense xip!

Vida sana?

Pels adults contemporanis, els pseudo-intel·lectes, els super-mega-esportistes, els neuro-hipocondríacs, es a dir casi algú de nosaltres mateixos.

Diuen que tots els dies hem de menjar una poma pel ferro, un plàtan pel potassi, una taronja per la vitamina C, mig meló per millorar la digestió i una tassa de té verd sense sucre per prevenir la diabetis. 

Tots  els dies hem de beure dos litres d'aigua, hem de prendre un L-casei defensis o inmunitas, que ningú sap què cosa és però que si no t'ho prens tots els dies, començaràs a veure  la gent borrosa.

Cada dia una aspirina per prevenir els infarts, A més, una copa de vi negre per prevenir un segon i una altre de vi blanc pel sistema nerviós, Ah! i una cervesa que ara no recordo per a què era. Si t'ho prens tot junt pot ser que tinguis el derramem allà mateix, però no et preocupis perquè probablement ni t'adones.  

Tots els dies hem de menjar fibra, molta fibra, moltíssima fibra, fins que aconseguim que ens surti un jersei pel cul, i soja molta soja que encara que no tingui un bon sabor és sana, molt sana!

En total hem de fer entre quatre i cinc menjars diaris sense oblidar-nos de mastegar cent vegades cada cop. Fent un petit càlcul només en menjar emprenem més o menys cinc horetes. Després de cada dinar ens hem de rentar les dents, després del L-casei i la fibra les dents, després de la poma i el iogurt, les dents, després del plàtan i la taronja, les dents, i així mentre tinguem dents. No podem oblidar-nos d'utilitzar també el fill dental, el massatge per a les genives i el fantàstic esbandida bucal que et deixarà la boca fresca, fresca. Potser  millor fer una ampliació del bany i instal·lar el fill musical perquè entre les dents, la dutxa i la fibra et passaràs varies hores al dia allà dins.

Hauríem de dormir vuit hores i treballar vuit més. Si afegim les cinc que emprem per menjar sumen vint-i-una, i sempre que no sorgeix cap imprevist, resten tres. 

Segons les estadístiques miren tres hores diàries la tv, doncs ara ja no podrà ser si vols portar aquesta vida sana, perquè hem de caminar com a mínim mitja hora diària, i no més d'una hora i mitja si no volem patir una rampa.

S'han de cuidar els amics, són com una planta a la que s'ha de regar de tant en tant. També s'ha de estar ben informat, per això recomanen tenir un parell de llibres a la tauleta de nit, escoltar la radio i llegir algun article interessant per  poder contrastar la informació.

Important!, es recomanable tenir sexe tots els dies, però sense caure en la rutina, així que s'ha de ser innovador, creatiu i renovar las tècniques de seducció...i si veus que no te'n surts prova amb algú altre, però clar això també porta el seu temps, i no parlem, doncs, del  sexe tántrico, perquè no tenim temps!! (recordo que després de cada menjar ens hem de rentar les dents).

Naturalment hem de treure temps per fer les feines de la casa, escombrar, fer rentadores, netejar vidres, fer la comprar i preparar els menjars, i ja no parlem si tenim mascota o..........nens!, uff si tenim nens! 

A mi de moment el recompta em dona mes de 29 hores diàries, així que si volem portar una vida sana haurem de fer varies coses a la vegada. per exemple, surt a caminar i quan tornes et dutxes amb aigua freda amb la boca oberta i aprofites per veure els dos litres recomanats. Mentre seus al water i expulses la fibra del dia anterior, et rentes les dents i quan acabes comences a fer l'amor tántrico amb la teva parella, a la que abans li hauràs donat un llibre per a que llegeixi en veu alta. Després d'això agafes l'escombra i com et queda una mà lliure truca a un  parell d'amics i a continuació aprofites que tens el telèfon i truques a la mare, que ja fa molt que no ho fas! En acabar et prens el vi negre, el blanc i la cervesa, perquè et farà falta. 

El iogurt i la poma t'ho pot preparar la teva parella mentre ell o ella es menja el plàtan amb un L-casei defensis o inmunitas i al dia següent ho feu al revés. 

Bé, ja acabo, perquè entre el iogurt, el mig meló el vi la cervesa el litre d'aigua i la tercera ingesta de fibra necessito un bany urgentment.                    (text anònim)

Jo de moment continuaré fent les coses que feia fins ara i si he de morir per no portar una vida sana, que sigui pels excessos, pels bons excessos! així que...sex&beers, forever!

Puigdefrou,13.5 km molt durs!

Fa tres mesos que he començat a córrer i ahir vaig fer la meva tercera cursa de muntanya, jeje. Quan em vaig inscriure a Puigdefrou Exhaust vaig pensar, ingènua, que no seria tant dura com la Vall del Congost, en què vaig haver de superar 21 km. i 1900 m. acumulats. Més aviat vaig pensar que els 13.5 kms. i els 850 m. de la Puigdefrou serien un entrenament per la que faria a finals de maig, la Trail de Sant Esteve, però m'he equivocat de ple; sembla mentida que estigui estudiant geografia! si el perfil estava molt clar!

Em vaig aixecar d'hora, a les 6:30 a.m., segurament com la majoria dels que hem participat a la cursa, però vaig arribar amb el temps just, perquè divendres vaig voler sortir a córrer per provar les plantilles noves que, per cert, no les he utilitzatdes perquè amb les sabatilles de muntanya no estic còmoda, i tot això va fer que deixes massa coses per fer al matí abans de sortir, primer mirar com arribar a La Cellera de Ter, ainss!  treure diners i posar benzina. 

En arribar a La Cellera, eren tres quarts de nou, uff! quins nervis!! Afortunadament l' aparcament estava al costat del pavelló i per tant de la sortida, així que no ha estat problema que no hi hagués servei de guarda-roba; això sí, l'home del bar li vaig demanar que em guardés les claus del cotxe doncs no m'imaginava corrent per la muntanya amb les claus a la mà. Vaig tenir la genial idea de guardar-me el tiquet de la botifarra al pit i als 2 km. i el vaig treure mullat i casi sense lletres. 

Ara tornem a la super cursa. Abans deia que el perfil estava molt clar respecte al grau de dificultat de la prova; he estat fent càlculs, d'aquests que estic aprenent en geografia, i si no m'he equivocat, el tram més dur de pujada ha estat el segon. Hem pujat 220 m. en 1 quilòmetre, la qual cosa vol dir 22% de pendent! Aquí em faltava l'alè "puto tabaco!" 

El segon tram de pujada forta, és el que hem fet de la font del Bassi fins a la creu de dalt de tot, Puigdefrou, més o menys un 13% de pendent, al qual hem d'afegir el cansament acumulat, així que Déu n'hi do! Almenys aquesta pujada tenia recompensa ja que les vistes són impressionants! Llàstima que no portava càmera de fotos; a la Vall del Congost vaig pensar el mateix, així que a veure si hi penso i en porto una a la Trail de Sant Esteve.

Després de beure una mica i menjar-me un grill de taronja, comença la baixada, iuuuuuujooooo! 

Mare de Déu Senyor! Vaig començar a baixar amb una miqueta de por perquè la primera baixada des del Colldegria, al km 2 vaig caure, res d'important, només una rascada, però ha estat justament per anar a poc a poc, Així que veient que els genolls de moment no em feien  mal començo a baixar més ràpid, agafant-me a les branques dels arbres que em trobava pel corriol i que m'ajudaven a anar  més de pressa i segura. Hem baixat uns 700 m. en 4,5 km i sense comptar les vistes de dalt de tot, ha estat la part del recorregut que més he gaudit. Per cert, es nota que  les sabatilles de muntanya que he estrenat, són per al  que són, si hagués anat amb les altres el meu cul hauria besat el terra més d'un cop! 

El resultat final no és per llançar coets, però tampoc estic descontenta. Si cliqueu al enllaç de la Puigdefrou podeu veure les classificacions. Només us diré que dels 136 jo he sigut la 121 i de les 19 dones la 14, i no passa res! si el proper any repeteixo, segur que ho faré millor! així que mentre arriben millors resultats, 

sex&beers, forever!! 

Badalona, genial!

El Pablo arribant a meta!

Diumenge passat vaig participar en la primera cursa que van organitzar Els V de Badalona, i que de segur no serà l'última. Tot va estar genial, vam aparcar molt bé, els col·laboradors eren molt atents, estaven al costat del mar, a més l'ambient era molt bo, perquè d'un total de 878 participants, 409 eren nens, així que ja podeu imaginar com de familiar era. Els meus s'ho van passar molt bé. Jo només havia dormit 3 hores, perquè la nit anterior vaig surti de festa, jeje, però també em sentia bé,  i això es va traduir en una bona cursa.

La cursa era de 5km, una distància que per molts és insignificant. Jo mateixa necessito aquesta distància  per escalfar, quan surto a córrer. Per mi els primers 5 quilòmetres són mortals. Són en els que penso massa i de tot, i en els que em faig la mítica pregunta de "per què estic corrent?" Però una vegada superats em relaxo, la respiració és més constant i encara que no deixo de pensar, penso en coses més agradables, jeje no volgueu saber-ho tot!!.

Anava amb el Fran i la Judith, les seves filles son companyes de classe dels meus fills. La Judith no podia participar perquè tenia ciàtica, així que van córrer el Fran i jo. Quan estàvem a punt de sortir li vaig dir, "no estiguis pendent de mi, tu tira," i és el que va fer, que cabrito!  com corria! Això va ser bo per mi, perquè vaig intentar seguir-ho i veient que podia, que no em feia mal res i que tenia moltes ganes de fer un bon temps, vaig començar a avançar gent. És guay quan ets tu el que avances.

En el recorregut hi havia trams en els que els corredors ens creuaven, i quan veia al Fran encara apretava més. El resultat va ser molt bo, encara que en la classificació general m'han posat 25:37, penseu que no hi havia xip,  jo compto amb el meu rellotge, i aquest marcava 24:26 quan creuava la meta. Vaig ser la 207 dels 469 participants, el primer cop que faig meta entre la primera meitat del total de participants.

Si tenint en compte que la meva primera cursa de 5 quilòmetres va ser el Quart de Granollers, en la que  vaig fer un temps de 29:36,  i que quan surto a córrer al costat de casa faig 5 quilòmetres en 30', podria dir que aquesta és ara per ara la més ràpida que he corregut, i espero que no sigui l'última! El Fran va fer 20:49 i va ser el 58 en creuar la meta. Pot ser per la propera m'hauré d'enganxar com una llapa.

Després de córrer els papis van començar les curses pels més petits. Primer va córrer la Candela, amb el dorsal del Xavi, perquè no va voler venir.  Estava emocionada, i de tant en tant em deia, "mama jo sola" es que és molt independent!, jeje. Quan vam arribar a meta, no sé qui estava més contenta si la mare o la filla. Li van donar bossa amb obsequis com a tothom però el més li va agradar va ser la medalla, "mira mama he guanyat una medalla" em va dir, i jo tonta, casi ploro!

Els últims en córrer van ser el Pablo i la Nadine. Jo pensava que farien uns 800 m. però van ser 1.600 m. i la meva sorpresa va ser quan vaig veure arribar a meta al Pablo fent un esprint amb un altre noi. No podia creure que després de fer tants metres, que mai els havia fet abans, encara tingués forces per fer un esprint.  Va quedar 13 de la seva categoria amb un temps de 6:16, i en el lloc 35 d'un total de 92 participants, tinc un altre corredor a casa!

La Nadine va caure quan van donar la sortida i la pobre es va fer mal, però va acabar la prova com una campiona, amb un temps de 8:37 i en la posició 88, després de tot, no va ser l'última!

Per resumir la jornada, diré que em porto un bon record d'aquest dia i si no canvien la distància de 5 a 10 quilòmetres potser serà la primera cursa destinada als nens amb activitats pels pares,  a mi ja m'està bé!

xuxes&coca-cola, pels nens!

Salut!

Bombers de Lleida II

Diumenge passat vaig participar en la cursa dels bombers de Lleida. Potser ara no té sentit que faci cap crònica al respecte i de fet no tinc res important a dir. Podria parlar del recorregut, de l'ambient, de les activitats que hi havia pels més petits, en les quals els meus fills van participar, però res d'això m'ha fet pensar en fer una crònica com Déu mana.

No tinc un bon record d'aquesta cursa. Vaig fer el pitjor temps, i no perquè fos la  primera de 10km en asfalt, en ruta, o com es digui, doncs ja havia  fet aquesta distància abans; senzillament jo no estava bé, i això no és cap excusa, així que el motiu me'l guardo per mi.

Sex and beers, ho trobareu en altres cançons.

Cursa bombers de Lleida

Demà 27 de març faré la meva primera cursa de 10km, i encara que hauria d'estar tranquil·la després de la mitja de muntanya que vaig fer el diumenge passat, no ho estic. 

Segur que la cursa de muntanya ha sigut molt més exigent del que serà aquesta de demà, però hi ha una cosa que em fa pensar, i és que els meus genolls no van patir res, tampoc he tingut molèsties durant  aquesta setmana i per això penso que córrer en asfalt em pot fer mal. Demà en sortiré de dubtes.

D'altra banda estic contenta, perquè demà tindré la meva colla pessigolla esperant-me a la meta, el Pablo, el Xavi i la Candela, que estant emocionats amb la cursa, no amb la que faré jo, sinó la que faran ells quan acabi la meva, què hi farem! de totes maneres intentaré fer un bon paper.

Tinc un dubte, si plou què faig? trec el paraigües?

sex&beers, forever!

Vall de Congost, superada!

Eren les 6:25 més o menys quan vaig girar cap a la dreta direcció La Llagosta, llavors vaig veure la lluna, immensa, daurada com una patata fregida, jej. Semblava que estava posada en Collserola, i que si estiraves la mà la podies tocar. 

Mentre m'allunyava la veia pel retrovisor del cotxe i em van venir bons pensaments, si el dia començava amb aquella visió havia de ser un dia d'aquest que no s'obliden.

Vaig arribar a La Lagos city 5 minuts abans. Vaig aparcar i el primer que vaig fer al baixar del cotxe va ser enviar un missatge, ¡ya estoy aquí!. En dos minuts van arribar el David, el Jose i el Miguel.

Vaig preguntar pel Toni. jajaja i van començar a riure, però no sé de què

El Miguel va dir, -El Toni? el Toni me ha llamado a las 6:00

T. - Oye! Donde estais?

M. - Yo, en la cama, y tu?

T. - Yo estoy en Aiguafreda!

M. - ¿Qué haces ahí? si no salimos hasta las 8:00h!

jajaja, més riures.

M. - Este seguro que ha salido corriendo con los de la maratón, para calentar y eso.

jajaja, més riures.

Vaig anar al cotxe a agafar les coses i quan vaig tornar amb la meva super bossa, la que porto a la piscina, van començar a riure de nou, ( no sé si es que estaven molt simpàtics o que tenien molta son). - Pero donde vas con el necesser!, jajaja. 

Sense comentaris, bé sí, Homes!

Ens van posar en marxa i a punt de sortir de La Llagosta em vaig adonar, - El dorsal!! el tinc al cotxe!, i un altre cop tornem a riure, i jaja, jaja, que us puc explicar! aquí ells devien  pensar, "Dones!"

Des de l'autovia de l'Ametlla es veia el Tagamanent,  1056m. Els comentaris eren a veure qui la deia més grossa. Que si jo m'he portat els piolets, que si ja me'ls deixaràs, que jo millor faré la volta pel Portalet i us esperaré a dalt, que si jo m'he portat les xancles per passar el Congost, que amb compte! que anem a Aiguafreda....i l'aigua està molt freda, etc. 

Per fi van arribar! Van aparcar el cotxe i van anar cap a la plaça de l'ajuntament on ens esperava el Toni. Estava "nerviosito perdio" i un altre cop van començar a riure.

T. - Como no veniais he ido a ver la salida de los de la maratón.  Yo no sé si iban a subir a la montaña o al espacio, con tanto tubo! 

jajaja, ¿Tubo?

T. - Si, por delante, por detrás, tapados hasta los ojos. Yo creo que los tubos eran para el oxígeno. No veas cómo se prepara la peña! y yo con una camiseta de tirantes y unos pantalones cortos!

Vinga a riure, jaja, jaja. 

Van començar a preparar-nos, bé ells, perquè jo només havia de posar-me els auriculars i connectar la música; per començar Metallica i de segon Iron Maiden.

Dues voltes carrer amunt i avall i ens van col·locar a la sortida. Faltaven 4 minuts i algú va dir unes paraules per donar-nos ànims i..............pum. 

Abans de creuar la sortida, el Toni, el David i el Jose havien desaparegut. Estaven el Miguelon i jo i li vaig dir,

C.- No m'esperis, tu tira millas!

M.-¿Yo?, si tu estas más fuerte que yo.

Efectivament, després del primer tap que es va formar pujant per un corriol vaig perdre al Miguel. Vaig quedar envoltada de gent que no coneixia, però que en qualsevol moment si calia, t'estiraven la mà.

Referent a la cursa, què voleu que us expliqui? doncs molta pujada, uff, ay! molta baixada, grrr, ou!  i quatre vegades que van travessar el Congost, xip, xap! que per cert em va anar de conya l'aigua freda pels genolls.

El resultat va ser que vaig creuar la meta després de 3:59minuts corrent per la muntanya. A partir del tercer avituallament vaig anar darrera del Carlos Sancho i el Lluis Salvat, que durant els últims kms em van fer de llebres i els hi ho vull agrair, van ser de molta ajuda. Gràcies.

Quan jo arribava el Toni marxava. La seva dona li havia trucat tres vegades perquè tenien un dinar familiar. Va arribar en el lloc 57, no m'estranya amb tanta pressa! Per a la propera cursa, jo també tindré pressa, més que res perquè la voll-damm que em van donar  amb la buti, ja estava una miqueta calenta. Si hagués corregut més encara l'hauria enganxat ben fresqueta, salut!

Sex&beers, forever!

El que no llora, no mama

Sempre he pensat que fa més el que vol que el que pot. Que una causa té un efecte i tot efecte té unes conseqüències. Que abans d'actuar hauríem de pensar i abans de parlar, callar, però sóc humana, imperfecte i de vegades, poques vegades però, em torno ordinària i estúpida, llavors m'abandero amb la cèlebre frase de "qui no plora, no mama" i em justifico o ho intento, grrrr, això no va amb mi! i encara que crec que és una frase que funciona, penso que és trist perquè no representa esforç, dignitat o valor.
Tot això, encara que no ho sembli, ve per la cursa que faré aquest proper diumenge. És l'efecte que m'hagi passat al costat fosc i estigui escrivint en aquest bloc el que penso i com em sento. Les conseqüències les patiré en breu, no ho dubto, però aquesta vegada sí que hauré d'actuar i decidir si li poso una mica de llum a aquest costat fosc o ho deixo per sempre.
Ho pensaré, però no diumenge, ni dilluns, ni dimarts i no parlaré al respecte fins després de la cursa dels Bombers de Lleida, a la qual no estic segura de poder anar.
El que decideixi no tindrà res a veure amb superar la cursa, si arribo a meta em felicitaré per haver-ho fet, i si no tampoc en faré cap drama. Imagineu-vos que tinc un triangle, els tres angles del qual sumen 180º, tinc el valor d'a i b i el pendent de la  hipotenusa es presenta llarg i escarpat. No necessito saber quan em costarà, només vull saber si val la pena.
I ara entre vosaltres i jo, confesso que no estic preparada ni per la cursa que faré diumenge ni per la que estic fent de Geografia, però com sempre m'han agradat els reptes ho afrontaré recordant que estar viu exigeix un esforç molt més gran que el simple fet de respirar. (P. Neruda)

sex&beers, forever!

6 dies per La Vall del Congost

Fa vuit dies que no surto a córrer, tampoc he agafat la bici per anar a la uni. He fet bondat i he anat 3 dies a piscina a fer exercicis per reforçar la musculatura de la cuixa dreta, i jo crec que ho faig bé, perquè "Dios mio no me siento las piernas!!"  A més haig d'afegir les proves que vaig fer ahir, en la piscina de Badia del Vallès per poder accedir al curs de socorrista aquàtic, i aquí hauria de dir "Dios mio quin mal de braços! Per cert, a Badia tenen unes instal·lacions molt millors que les de Cerdanyola, la meva enhorabona. Ja sé que són més noves, però no entenc com en Cerdanyola, que es paga molt més en impostos, no hi hagi unes instal·lacions esportives en condicions. Ah! sí, no me'n recordava del super pont que van fer al riu, sense comentaris. 

Avui hem anat tota la family a la piscina. He superat els 600 m. i he arribat als 800 m.,  oooe, oe, oe, oeee! No estaria malament,  tornar a fer els 2.000 m. que feia fa uns quants anys! qui sap si li torno a agafar gustillo a la piscina i canvio el nombre del bloc per Survive-swiming. De totes maneres si finalment em criden per fer el curs de socorrista aquàtic, hauria de fer això i més, encara que no sé si arribaria als 8.000 que fa la Susana; sí, heu llegit bé,  8 quilòmetres tots els dies, en dues paraules, im.... pressionant!

Aquesta setmana hauria de ser igual de tranquil·la que la passada, un parell de dies de piscina, uns quants estiraments i res d'anar a córrer o en bici, però no ho serà, perquè dimecres ja he quedat per córrer; de fet, no aniré a fer quilòmetres, sinó que em portaran a un lloc on hi ha unes escales a diferents alçades,  m'aniran bé per preparar-me per la cursa de diumenge. Ja sé que no ho hauria de fer, perquè en una sessió de escales no prepararé cap cursa de muntanya, però aniré, si no plou, perquè necessito saber com em trobaré al dia següent de pujar i baixar escales, ufff, només de pensar-ho em fa mal tot, jeje, com diu la meva mare, "sarna con gusto no pica".

Una última cosa, tinc un dubte. Si els 10 quilòmetres de muntanya en Terrassa els vaig fer en 1:01,42h, en quant temps hauria de fer els 21 quilòmetres de La Vall del Congost? en 2:30,00h? jeje Tranquils no és l'objectiu, estic segura de que trigaré molt més...........uns 30' més. jajaja

sex&beers, forever!

Lesió de menisc = KK

Doncs sí, confirmat, tinc una lesió de menisc, exactament en el genoll dret a la part interior, i com la majoria de les noticies, hi ha una part bona i una altra dolenta. La dolenta ja l'he dita,  la lesió; la bona és que segons les proves que m'han fet, i tot i el mal, no sembla estar trencat, més aviat, tal i com ha dit la fisio, és un avis, un senyal que quan hi ha dolor hem de parar. I jo tan feliç al carnestoltes amb els talons i el dissabte a córrer com una campiona, jeje.
De moment res d'anar a córrer, res de bici, res de carregar si no és necessari, és a dir, descansar, reposar, relaxar i gel, 10 min dos o tres cops al dia. Com sóc una molt bona pacient faré tot el que m'ha manat el metge, DESCANSAR! així que m'ho prendré amb calma. L'únic esport que puc practicar, i ja m'han donat un exercicis per fer, és natació. Encara sort que estem en la famosa setmana blanca i a partir de dimecres no tindré nens!
Ara estic més tranquil.la  que aquest migdia, perquè de veritat que no em podia treure del cap la meva propera cursa de muntanya, que en conspiració amb altres elements o al·licients, ha estat el motiu que m'ha fet sortir a córrer, i clar, només de pensar que no la podria fer ... em posava de molt mal humor. Si durant aquestes tres setmanes  faig tot el que m'ha dit la fisio, podré fer la cursa, però també és cert que segons el que faci pot ser serà l'última en molt de temps. Això vol dir...........  bye, bye, firefighters de Lleida! però ara no vull pensar en el cos de bombers, ummm!  Ja veurem que passa a la Vall del Congost.
sex&beers, forever!

Avui no em trobava bé

Efectivament, avui no era el millor dia per sortir a córrer, ho pressentia ahir a la tarda quan vaig quedar amb la Judith per tornar a fer Cerdanyola-St. Cugat i aquest matí ho he patit en les meves cames. Ojo! no m'estic queixant, sé que d'aquests dies en tindré més, però fa ràbia quan aconsegueixes fer un recorregut de més de 11 km. en 55 min  i 2 setmanes després  ho fas en 110 min, avui no era el dia! 

De moment aquesta setmana tinc intenció d'anar a veure un fisio,  perquè els genolls em fan mal i hauré de recuperar-me si vull, com a mínim, arribar a la meta abans de que tanquin, en la Vall del Congost. L'altra cosa que faré aquesta setmana és molta piscina. El proper dissabte, faré  unes proves per poder accedir a  un curset de socorrista aquàtic, interessant, oi? jeje, encara que no el superi, estic segura de que l'aigua m'anirà molt bé, així que pot ser aquesta setmana no sortiré a córrer, ja ho veurem!

Demà diumenge el meu pensament serà amb uns quants amics que estaran fent la marató de Bcn. els desitjo molta sort, però de veritat que no els envejo gens.

sex&beers, forever!

La meva MP (marca personal)

Algú podria dir que sóc molt tremendista, jeje però encara que he fet els 10 quilòmetres en menys temps del que jo havia imaginat, 1:10h, m'he quedat amb ganes de fer menys temps del que he fet 1:01,45h, que no està gens malament, en qualsevol cas aquesta ja està feta i si tot va bé i l'any pròxim estic en aquest món ridícul, (això ho dic per la puta Guerra aquesta que s'han inventat), segur que repetiré.

Pel que fa a la cursa he de dir que ha estat una experiència formidable, és bonic sentir com els mateixos participants, en els moments més durs, es van cridant paraules per  donar ànims a la resta. Jo vaig sortir, com ja sabia, amb el cor accelerat per la emoció i em repetia constantment, "Conxita, no t'envalis", i així vaig fer, durant els primers 10 minuts, en els que vaig deixar definitivament a la Judith enrere, i  quan vaig arribar al zig-zag, per mi el tros més punyetero, vaig haver de caminar un parell de vegades, llavors vaig pensar que ho havia fet malament, que vaig començar  a apretar molt aviat per guanyar posicions i que en el tros de més pujada, els corredors que jo havia passat abans ara m'estaven avançant a mi.  No m'atrevia a mirar el rellotge, però quan vaig veure la senyal dels 5 quilòmetres no em vaig aguantar, no m'ho podia creure!, els cinc primers quilòmetres els vaig fer en 31 minuts, però ja estava feta una merda, tant era així que l'aigua que em van donar no me la podia ni empassar, així que dos glopets  i a per la baixada, el gran patiment dels meus genolls!. 

Va ser el tros més maco, passar pels corriols del bosc entre els arbres i a l'ombra em van fer posar les piles, com els genolls de moment no donaven senyals de patir vaig començar a baixar més de pressa, deixant certa distància entre la corredora que tenia al davant per veure on posar els peus, va ser genial! Quan vaig arribar  abaix ja no podia continuar el ritme de la meva particular llebre, així que em vaig col·locar darrera d'una altra dona que m'acabava d'avançar, la cursa ja estava feta i en arribar a la meta van entrar totes dues alhora no hauria estat bé avançar-la després d'anar-li al darrera pràcticament l'últim qm. a més no estic segura de que s'hagués deixat avançar.

L'obsequi són uns pantalons, que de petits que són no tapen res, no sé si me'ls posaré per alguna cursa, perquè un home que estava allà va fer un comentari de "millor ensenyar, ensenyar"  i clar jo anava tapada fins les orelles, jeje. 

La xocolata molt bona, el massatge molt curt  i en general me'n porto un bon record de la meva primera cursa amb la meva primera marca, 1:01,45 (10 quilòmetres muntanya)

Sx&beers, forever!

Estic preparada

Demà serà com el punt de partida del que podria ser una afició en el futur, això no vol dir que si no aconsegueixo arribar la primera ho deixi, seria una bestiesa! tal i com jo els  dic als meus fills, "per guanyar primer s'ha de perdre". El que vull dir és que demà faré la meva primera marca personal i que segons les sensacions que tingui continuaré participant en curses..... o no,  però el que sí és cert, és que aquests dies quan sortia pel meu poble a córrer personalment em trobava molt bé, quasi com una triomfadora.

Em fa patir una miqueta el moment de la sortida, perquè em conec i soc molt competitiva, se m'accelera el cor, s'encongeix l'estòmac i em tremolen les cames, així que no m'estranyaria gens que amb aquest  tema comencés a córrer, tal i com diu la cançó, com una condemnada i quan comenci la pujada de veritat no tingui forces ni per eixugar-me la suor. També és cert que jo quan començo a córrer de moment ja estic cansada, i no és fins als 3 o 4 quilòmetres que em començo a trobar més còmoda, la respiració es normalitza i tinc més ganes tirar, imagino que sóc com una superwoman i que puc fer el que em proposi...........potser hauria d'escollir un tema una mica més suau per la sortida, ja pensaré quin!

Aquí us deixo l'enllaç del recorregut que faré demà, vull recordar que aquesta cursa em serveix de prèvia per la que faré al març, 21 quilòmetres per la Vall del Congost, de moment és impensable, jeje, però faci el que faci demà, quan passi sota la meta pensaré en totes les persones que d'alguna manera m'han punxat perquè comencés a córrer, per això  aquesta cursa va per vosaltres,  sx&beers!!

gràcies.

Els 10 superats

Qui ho havia de dir!, fa menys d’un mes que he començat a córrer, i cada setmana que passa estic més sorpresa de mi mateixa, no pel que faig, que es cert que he millorat molt en poc temps, si no perquè cada cop que surto m’agrada més, em sento còmoda, la respiració és normal i quan arribo a casa, quan arribo a casa...........eco! el caputxino, jajaja ....no, ara de veritat, quan arribo a casa és com si passés per sota una meta, i em sento com una triomfadora, .......clar com vaig a córrer sola!!, jeje (estic graciosa ara!).

Avui és un dia important, perquè he superat els 10 qm, Cerdanyola - St. Cugat en 55minuts, i aquesta vegada no hi anava sola, la Judith m’ha acompanyat i es testimoni de que no he deixat de córrer ni per travessar els semàfors,  de fet m’ha dit que en algun moment li costava seguir-me, això vol dir que estic preparada per anar a Terrassa el pròxim diumenge. Ja sé que  10 quilòmetres en muntanya no és igual que en pla, però Cerdanyola no és precisament un pla, així que les meves cames respondran perfectament. No tinc cap intenció de guanyar res, el meu objectiu serà arribar a la meta i saber el temps que he trigat, això em donarà la meitat d’idea del que pot significar els 21 quilòmetres a la Vall del Congost, però això ho deixaré per una altre entrada.

Com diuen els corredors, Salut i força! Però jo penso  que el sexe i les cerveses també ajuden, jajaja

Mostra Cerdanyola-St. Cugat en un mapa més gran

Turbo lover

Ver entrenament 11.02.11 en un mapa más grande

És increïble la força que té la música! Ahir divendres vaig sortir de casa sentint el tema de turbo lover, de Judas Priest,  feia coincidir les passes amb el compàs de la música, fins aquí bé, el segon tema, Locked in, una mica més ràpid, em va fer anar també més ràpid, i així successivament amb cadascuna de les cançons que anaven sonant.

Sóc una màquina,  i estic ben engreixada, jeje . Començo en la ctra. Barcelona, c/ Nord i Rambla Montserrat, fins aquí tot pla, enfilo Francesc Layret i comença la pujada, Sant Ramon, Sant Camil i Serragalliners fins a la ronda de Serraparera, aquí comença la baixada, giro en Avda Argentina, enllaço amb Avda. Espanya, giro c/ Bruch, passeig Cordelles, Felicià Xarau fins a les piscines, pujo pel c/ de les Camèlies fins el passeig de la riera, travesso Santa Anna i pujo pel c/ Sant Lluis, giro pel c/ la Sínia fins al parc, pujo les escales, ufff! i travesso les vies del tren, he arribat a la Ctra. de Barcelona, ara tot es baixada fins arribar a casa. Fàcil!! Ptons. 

El primer cop

Sempre hi ha un primer cop per tot  en la vida,  només hi ha una cosa que quan la fem per primer cop, ja mai més la podem repetir, morir-se, però d’aquí que arribi, o no,  la resta les podem repetir tantes vegades com ens vinguin de gust, bé la resta que ens agradi, les coses que no ens agraden no les haurien de repetir, però clar això és més que impossible.

Jo, no li trobava el què a això d’anar a córrer però  avui he fet la meva primera cursa i tot perquè fa un parell de setmanes vaig tenir l’impuls d’apuntar-me a una mitja de muntanya, aquí vaig matar dos primers cops de cop, un quan vaig fer la inscripció per la citada cursa, dos quan vaig decidir que fos una de muntanya. Per no haver anat mai a córrer la meva gosadia és fins i tot insultant, ara només faltaria que pel fet de que hi han molt poques dones que van a córrer i menys a curses de muntanya, guanyés alguna cosa, ja serien tres cops de cop.

El tema és que avui m’he estrenat  en un quart, cinc quilòmetres, i el resultat ha estat millor del que esperava, 29,36 minuts,. Algú  m’ha preguntat que com m’he sentit, doncs jo, era una dona suada, amb roba ajustada i la respiració retallada .......m’he sentit una miqueta eròtica, i aquesta sensació no és el primer cop que la tinc.

Be doncs per ser el primer cop que escric en el meu primer bloc a mi, ja m’està bé, i a vostè?