el Tse, Increible!!

No les tenia totes amb mi, així que m'ho he pres amb calma. He anat recordant el perfil mentre pujàvem i encara que he sortit acompanyada de acdc, com vaig dir, després del primer avituallament he desconnectat la música, m'he deixat portar pels colors, els olors, i els sons de la natura. El resultat, 27 km en 4h, crec que ha sigut la cursa de muntanya que més he gaudit. Anem a pams.

Surto de casa a 2 quarts de set, un altre cop he de posar benzina, ainss! Aprofito per buscar la bossa dels cd's que els meus fills tenien enrrere, sincerament no em motivava molt arribar a Sant Esteve escoltant Estopa, res en contra, eh? 
Entro en l'autopista, hacia el infierno, jeje, direcció nord-est de la comarca del Vallès oriental.  

Arribo a 7:32h, aparco tranquil·lament i em relaxo una miqueta en el cotxe abans de sortir. Ja es veu gent, i poc a poc el pàrquing comença a omplir-se. He vist un cotxe que penso que és el del Toni, havia quedat amb ell amb 2 quarts més o menys, ja són 35'. Baixo i camino cap el cotxe, efectivament, és el Toni i ja te el dorsal. " Conxita!! cuando has llegado?" dos petons.

Com queda més d'una hora, anem a buscar el meu dorsal i a fer un cafè. En la cafeteria em trobo al Juli, un dels organitzadors de la Puigdefrou Exahust, una màquina de fer quilòmetres per muntanya. Ens saludem i parlem una miqueta. Per cert Juli, estàs guapíssim, jeje.

Després del cafè anem al cotxe, el Toni s'ha de canviar. Em dona un gel per les cames i quan me l'estic posant tinc la sensació de que m'estic dopant, el Toni  se parte el culo!! També em dona un gel energètic, però porto un que m'ha donat la Judit. Falta mitja hora, així que anem a deixar les bosses al guarda-roba.

De camí a la sortida em trobo al Santi? amb la serva dona i la filla. El Santi es un noi del Club d'atletisme de Cerdanyola, la Judit ja m'havia dit que venia per això no va ser cap sorpresa. El que no m'esperava era que em trobaria de front amb la Olga Manko, una dona que ha participat en les tres curses de la Compa Montseny. Ens saludem i comencem a parlar com si ens coneguérem de fa temps. L'Olga només fa curses de muntanya de llarg recorregut. Porta dos anys corrent, però només un participant en curses, diu que li donen molt respecte i em dona l'enhorabona per la meva valentia. Jo ara penso que he començat les curses per la teulada.

A punt de donar el tret de sortida  tinc la intenció d'anar enrere, però l'Olga em diu que no, que ja m'avançaran. I ja em veieu a mi a la sortida envoltada de la crem de la crem, cames ajudeu-me!!

Chupinazo i sortida. Als auriculars sona ACDC "Highway to hell" i a mida que van sonant les cançons van caient els quilòmetres. Em trobo bé,  animada i penso que els primers set quilòmetres els puc fer sense cap dificultat. Arribo al primer avituallament, dos gots de coca-cola i un grill de taronja. Ara comença un tram bastant dur, pràcticament 600m en menys de 5 km. respiro i com no sóc superwoman les pujades las faig caminant i els trossos de pista corrent, però sense matar-me. No recordo quant vaig trigar a arribar a dalt de tot, però en el moment que van dir, "ànim que ara es baixada", no m'ho vaig pensar gaire. 

Sorto del bosc i començo a trepitjar asfalt, als pocs metres hi ha un avituallament, "molt bé, mol bé, us falten 5 km" Pregunto l'hora i quasi  començo a saltar quan em diuen que són les 12:03h, no m'ho podia creure havia fet 21 km en 3h, el que no sabia és que trigaria una hora en fer els 5km que em separen de la meta, mortals!

Arribo al Castell de Montclús sola, en la baixada em trobo dos voluntaris per indicar el camí. m'informen que falten 3 km. però les cames ja no volen córrer més i com vaig dir que m'ho prendria amb calma, ja em veieu caminant per una pista que fa baixada!!. 

Sento com s'acosta un corredor, és una noia, ens saludem i em passa. Mentre la veig allunyar-se penso, "seré tonta, sólo 3 km! vaig corrent fins a col·locar-me al seu costat. "et molesta si faig el que falta amb tu". "ningún problema, soy Arancha de Zaragoza", "jo Conchy de Barcelona". I com som dues dones, la van fer petar fins arribar a meta. Una forta abraçada i ens acomiadem desitjant retrobar-nos en alguna altre cursa. Gràcies Arancha! 

L'Arantxa i jo 

Per acabar dir que l'any pròxim, si no passa res, hi tornaré i que el meu propòsit no serà guanyar cap, sóc realista, però sí que intentaré baixar el temps, 30' potser és massa, ja ho veurem! mentre arriba i no....

sex&beers, forever!!

Tse, amb calma!!

No sempre podem estar per damunt dels núvols i tocar de peus a terra.

Demà farè la Trail de Sant. Esteve, (Tse) tercera i última cursa de la copamontsenyguilleries, i sé que no estic preparada, de fet només m'he preparat dues curses; una va ser la de muntanya de Terrassa (10km) i l'altra, com no, la causant de que jo ara estigui corrent, la Vall del Congost (21km). Sigui com sigui, demà m'ho prendré amb calma, començaré al meu ritme, que és suau però constant i evitaré sortir dels primers perquè no vull destorbar als corredors que sí van a corre i a competir.

Potser tu, que estàs llegint això pensis que, no te sentit fer una cursa amb calma, i segurament tens raó. Podria anar qualsevol dia a fer una caminada i fer-la sense la pressió del temps, gaudir del paisatge, del silenci, de la natura, però segurament no faria aquestes rutes i què carai! per què no es pot participar en una cursa sense tenir en el cap fer un bon temps? Estic convençuda que faré una millor cursa sense la pressió d'haver de fer-ho, no sé si m'explico.

Com he dit abans la Tse, és la tercera de la Copamontseny. He participat en les altres dues i no sabria dir quines de les dues em va fer suar més. Segurament la Vall de Congost, més que res per la distància, però haig de dir que la de puigdefroud "Exahust" amb només 13,500km no va ser un camí de roses. Tinc molt bon record de les dues i de segur que les tornaria a fer.

De la Tse, he memoritzat el recorregut i no sé si he fet bé. De totes formes ara ja no me'l puc treure del cap. Sortirem a 233 m. i durant els primers 7 quilòmetres ens mantindrem per sota dels 400 m. És a partir del quilòmetre 7 que la cosa comença a pujar i força. Si no m'he equivocat en 3,5 km. pujarem 600 m. això vol dir un desnivell del 21%, cames ajudeu-me!!. Després tindrem una petita baixada de 60 m., que ens hauria de servir per agafar aire, perquè a continuació farem el cim. En 700 m. pujarem uns 170 m. un desnivell del 24%. Per mi arribar aquí és el moment més especial de la cursa. Des d'un punt de vista esportiu significa que he arribat a dalt, però des de una visió més personal és com una bona sessió de sexe, no calen més explicacions, oi?  A dalt ens trobem al quilòmetre 11,600, més o menys, així que comença el descens, i quina baixada!! gairebé 10 km, fins arribar al quilòmetre 22. Si arribo aquí, em separaran de la meta 5 km. amb un desnivell de 150 m. Després estiraments, botifarra, dutxa i me'n duré cap a casa un total de 27 km. i 3.052 m. acumulats. Ja ho veurem!

Demà quan facin el tret de sortida em col·locaré els auriculars i començaré els primers metres amb Bon Scott. En el meu particular camí al l'infern pensaré en tu, estimat lector anònim. Tot el que faci demà t'ho dedicaré, perquè del contrari no tindria sentit continuant  escrivint en aquest bloc, prendre les coses amb calma i continuant gaudir mentre vivim, de les coses que ens agraden, així que...
sex&beers, forever!

Reflexions

No vull tenir l'obligació d'escriure en aquest bloc, i molt menys que el fet de fer-ho es converteixi en una obligació. 
M'agrada escriure, però ho faig millor quan tinc la necessitat d'explicar alguna cosa. 

Vaig fer aquest bloc amb la finalitat de compartir les meves experiències amb aquesta nova afició que és la de sortir a córrer. Però últimament no em ve de gust explicar res. Porto una estona decidint si fer una crònica de la cursa de Collserola o una prèvia del Trail de St. Esteve i res, no tinc res a dir. 

Així que si algú està llegint això, que  pensi el que vulgui, potser encertarà. 

Els 10 de l'Hospitalet superats i baixant!

Estava motivada i amb ganes de baixar dels 50' i com anava amb la Judit, una de les companyes de patiment, vaig pensar que no seria difícil.

Després de fer uns quants estiraments ens van dirigir a la zona de sortida, estava a petar! jo continuava caminant pensant que aniríem més enrere, però la Judit no va pensar el mateix i va saltar la tanca, a continuació el Fran i després jo, uff! em vaig començar a posar nerviosa i em va venir al cap una dita molt bona que diu "La tonteria se pone delante para ser vista, la inteligencia detrás para ver". Jo havia d'estar enrere, no perquè sigui més intel·ligent sinó perquè no estic preparada per sortir entre els primers. Li ho vaig comentar a la Judit i em va dir "hay mucha gente, mejor salir de los primeros,  vamos a un ritmo más fuerte unos cuantos kilometros y luego aflojamos" per què? li vaig comentar, ara ja començava a suar!

Van donar el tret de sortida, el Fran als pocs segons va desaparèixer, jo em vaig col·locar darrera de la Judit perquè no volia córrer més del compte, però a mida que m'anaven avançant altres corredors em resultava més difícil distingir-la, així que no em va quedar més remei que apretar i col·locar-me al seu costat. No havien fet dos quilòmetres i ja estava cansada, va ser el primer cop que vaig pensar en fer només els cinc km. Ja he dit alguna vegada que per mi els cinc primers quilòmetres son mortals, oi? doncs aquests em van costar molt.

De mica en mica van començar a baixar el ritme cosa que vaig agrair però encara no acabava de trobar-me còmoda i a més, la meva motivació havia caigut en picat i estava aferrant-se als cordons de les meves sabatilles per no morir "sin pena ni gloria".

Quan començàrem a enfilar el carrer que ens portava a la meta els corredors van començar a córrer més de pressa, eren els que feien la cursa dels cinc quilòmetres i vaig pensar de nou en deixar-ho aquí. Llavors la Judith em va dir "mira!" a l'esquerra meva es podia veure el gruix de corredors que anaven darrera nostre, era  impressionant! Això em va donar ànims i vaig pensar que havia de fer els 10 km. La meva motivació va seure còmodament entre els cordons de les meves sabatilles. El crono marcava 25' en passar sota l'arc, no anàvem tant malament! jeje. 

Als deu metres d'haver passat la meta hi havia un avituallament d'aigua. No vaig para, hi havia molta gent. La Judith sí, i al col·locar-se de nou al costat meu em va llançar aigua a la cara, deia que estava molt vermella, vaig agafar l'ampolla i me la vaig llançar per sobre, em va anar molt bé!

En la segona volta, com ja saps el recorregut i més o menys el que queda, m'ho vaig prendre xino xano, però la capulla de la Judit no afluixava, estava forta la tia! qualsevol diria que feia unes setmanes no podia caminar perquè tenia ciàtica. Al quilòmetre vuit va apretar més el ritme però jo ja no la podia seguir, així que vaig afluixar. Feia molt que havia perdut l'esperança de baixar dels 50' i ara la meva prioritat era més acabar que no fer un bon temps.

De nou començàrem a enfilar el carrer de la meta, i de nou la gent va començar a córrer més de pressa i jo, quasi sense voler, vaig fer el mateix. Llavors vaig recordar del que em va dir un amic no fa gaire, en referent a això de fer un bon temps. Deia que baixar dos o tres minuts per a molts era un repte. Així que vaig pensar que potser era el que em tocava fer en aquesta cursa. No sé d'on vaig treure forces però anava més ràpida, fins i tot em vaig permetre el gust d'avançar uns quants que anaven per davant meu. Resultat, 51,37 molt millor del que vaig fer a Lleida, 56,43 per tant nova marca personal en 10 km. ruta i em sento molt satisfeta. 

Ah! la Judit 51,09, per poc no l'enxampo!

Propera parada, Collserola. Aupa!

El meu primer dorsal amb xip i jo sense xip!