Estava motivada i amb ganes de baixar dels 50' i com anava amb la Judit, una de les companyes de patiment, vaig pensar que no seria difícil.
Després de fer uns quants estiraments ens van dirigir a la zona de sortida, estava a petar! jo continuava caminant pensant que aniríem més enrere, però la Judit no va pensar el mateix i va saltar la tanca, a continuació el Fran i després jo, uff! em vaig començar a posar nerviosa i em va venir al cap una dita molt bona que diu "La tonteria se pone delante para ser vista, la inteligencia detrás para ver". Jo havia d'estar enrere, no perquè sigui més intel·ligent sinó perquè no estic preparada per sortir entre els primers. Li ho vaig comentar a la Judit i em va dir "hay mucha gente, mejor salir de los primeros, vamos a un ritmo más fuerte unos cuantos kilometros y luego aflojamos" per què? li vaig comentar, ara ja començava a suar!
Van donar el tret de sortida, el Fran als pocs segons va desaparèixer, jo em vaig col·locar darrera de la Judit perquè no volia córrer més del compte, però a mida que m'anaven avançant altres corredors em resultava més difícil distingir-la, així que no em va quedar més remei que apretar i col·locar-me al seu costat. No havien fet dos quilòmetres i ja estava cansada, va ser el primer cop que vaig pensar en fer només els cinc km. Ja he dit alguna vegada que per mi els cinc primers quilòmetres son mortals, oi? doncs aquests em van costar molt.
De mica en mica van començar a baixar el ritme cosa que vaig agrair però encara no acabava de trobar-me còmoda i a més, la meva motivació havia caigut en picat i estava aferrant-se als cordons de les meves sabatilles per no morir "sin pena ni gloria".
Quan començàrem a enfilar el carrer que ens portava a la meta els corredors van començar a córrer més de pressa, eren els que feien la cursa dels cinc quilòmetres i vaig pensar de nou en deixar-ho aquí. Llavors la Judith em va dir "mira!" a l'esquerra meva es podia veure el gruix de corredors que anaven darrera nostre, era impressionant! Això em va donar ànims i vaig pensar que havia de fer els 10 km. La meva motivació va seure còmodament entre els cordons de les meves sabatilles. El crono marcava 25' en passar sota l'arc, no anàvem tant malament! jeje.
Als deu metres d'haver passat la meta hi havia un avituallament d'aigua. No vaig para, hi havia molta gent. La Judith sí, i al col·locar-se de nou al costat meu em va llançar aigua a la cara, deia que estava molt vermella, vaig agafar l'ampolla i me la vaig llançar per sobre, em va anar molt bé!
En la segona volta, com ja saps el recorregut i més o menys el que queda, m'ho vaig prendre xino xano, però la capulla de la Judit no afluixava, estava forta la tia! qualsevol diria que feia unes setmanes no podia caminar perquè tenia ciàtica. Al quilòmetre vuit va apretar més el ritme però jo ja no la podia seguir, així que vaig afluixar. Feia molt que havia perdut l'esperança de baixar dels 50' i ara la meva prioritat era més acabar que no fer un bon temps.
De nou començàrem a enfilar el carrer de la meta, i de nou la gent va començar a córrer més de pressa i jo, quasi sense voler, vaig fer el mateix. Llavors vaig recordar del que em va dir un amic no fa gaire, en referent a això de fer un bon temps. Deia que baixar dos o tres minuts per a molts era un repte. Així que vaig pensar que potser era el que em tocava fer en aquesta cursa. No sé d'on vaig treure forces però anava més ràpida, fins i tot em vaig permetre el gust d'avançar uns quants que anaven per davant meu. Resultat, 51,37 molt millor del que vaig fer a Lleida, 56,43 per tant nova marca personal en 10 km. ruta i em sento molt satisfeta.
Ah! la Judit 51,09, per poc no l'enxampo!
Propera parada, Collserola. Aupa!
 |
| El meu primer dorsal amb xip i jo sense xip! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada