La meva MP (marca personal)

Algú podria dir que sóc molt tremendista, jeje però encara que he fet els 10 quilòmetres en menys temps del que jo havia imaginat, 1:10h, m'he quedat amb ganes de fer menys temps del que he fet 1:01,45h, que no està gens malament, en qualsevol cas aquesta ja està feta i si tot va bé i l'any pròxim estic en aquest món ridícul, (això ho dic per la puta Guerra aquesta que s'han inventat), segur que repetiré.

Pel que fa a la cursa he de dir que ha estat una experiència formidable, és bonic sentir com els mateixos participants, en els moments més durs, es van cridant paraules per  donar ànims a la resta. Jo vaig sortir, com ja sabia, amb el cor accelerat per la emoció i em repetia constantment, "Conxita, no t'envalis", i així vaig fer, durant els primers 10 minuts, en els que vaig deixar definitivament a la Judith enrere, i  quan vaig arribar al zig-zag, per mi el tros més punyetero, vaig haver de caminar un parell de vegades, llavors vaig pensar que ho havia fet malament, que vaig començar  a apretar molt aviat per guanyar posicions i que en el tros de més pujada, els corredors que jo havia passat abans ara m'estaven avançant a mi.  No m'atrevia a mirar el rellotge, però quan vaig veure la senyal dels 5 quilòmetres no em vaig aguantar, no m'ho podia creure!, els cinc primers quilòmetres els vaig fer en 31 minuts, però ja estava feta una merda, tant era així que l'aigua que em van donar no me la podia ni empassar, així que dos glopets  i a per la baixada, el gran patiment dels meus genolls!. 

Va ser el tros més maco, passar pels corriols del bosc entre els arbres i a l'ombra em van fer posar les piles, com els genolls de moment no donaven senyals de patir vaig començar a baixar més de pressa, deixant certa distància entre la corredora que tenia al davant per veure on posar els peus, va ser genial! Quan vaig arribar  abaix ja no podia continuar el ritme de la meva particular llebre, així que em vaig col·locar darrera d'una altra dona que m'acabava d'avançar, la cursa ja estava feta i en arribar a la meta van entrar totes dues alhora no hauria estat bé avançar-la després d'anar-li al darrera pràcticament l'últim qm. a més no estic segura de que s'hagués deixat avançar.

L'obsequi són uns pantalons, que de petits que són no tapen res, no sé si me'ls posaré per alguna cursa, perquè un home que estava allà va fer un comentari de "millor ensenyar, ensenyar"  i clar jo anava tapada fins les orelles, jeje. 

La xocolata molt bona, el massatge molt curt  i en general me'n porto un bon record de la meva primera cursa amb la meva primera marca, 1:01,45 (10 quilòmetres muntanya)

Sx&beers, forever!